Publicat el Gener de 2010
L’article 3 de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i dels drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica, defineix el consentiment informat com “la conformitat lliure, voluntària i conscient d’un pacient, manifestada en el ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada, per tal que tingui lloc una actuació que afecti a la seva salut”.
Per tant, per tal d’eximir de responsabilitats als facultatius i al centre on es realitzarà l’operació, a les intervencions mèdiques entren en joc dos substantius de cabdal importància: la informació i el consentiment. Del consentiment en parlaré un altre dia. Avui m’interessa parlar de la informació, o millor dit, del defecte o falta d’informació.
Fins a l’entrada en vigor de la Llei 41/2002, l’art. 10.5 de la Llei General de la Sanitat de 25 d’abril de 1986 prescrivia que la informació que tenia dret a rebre el pacient havia de ser “completa i continuada”, “amb el diagnòstic, pronòstic i alternatives de tractament”.
Aquesta previsió legal ha esdevingut completada/ampliada tant pel Tribunal Suprem, que afegeix l‘obligació d’informar dels “riscos que de l’actuació o intervenció” se’n poguessin derivar i de les “alternatives o existència d’altres centres mèdics”, en cas que els mitjans de què es disposi en el centre on es practiqui el tractament poguessin esdevenir insuficients (STS 2-10-1997, 11-5-2001), com per la Llei 41/2002, que també obliga a informar el pacient “de les conseqüències rellevants o d’ importància que la intervenció origini amb seguretat”, “dels riscos relacionats amb les circumstàncies personals o professionals del pacient”, “dels riscos probables en condicions normals” i “de les contraindicacions” de l’operació o actuació mèdica (art. 10 de la Llei 41/2002).
La informació l’ha de proporcionar al pacient el facultatiu que realitzarà la intervenció: aquesta funció no es pot delegar en un altre metge o personal sanitari, segons té reiteradament establert el Tribunal Suprem en Sentències de 23-3-1993, 25-4-1994, 26-9-2000). A més, la Jurisprudència imposa que la informació sigui “exhaustiva, suficient, correcta, veraç i lleial, clara i comprensible”, per garantir la llibertat del pacient (STS 21-4-2001). Igualment, es pot informar per escrit o oralment, tot i que correspon al facultatiu demostrar que s’ha fet en les condicions exigides per l’alta instància judicial (STS 2-7-2002).
La falta o defecte d’informació podria comportar un vici del consentiment, ja que no s’hauria prestat amb total coneixement de causa. Es tractaria d’allò que la Jurisprudència ha batejat com a “consentiment desinformat”, i implicaria atribuir la responsabilitat civil derivada dels perjudicis provocats per la intervenció al centre sanitari o a l’Administració, segons que la intervenció s’hagués dut a terme en un centre privat o en un de públic (STS 26-9-2000, 8-9-2003).
Dit això, l’art. 5.4 de la mateixa Llei 41/2002 reconeix la possibilitat de limitar el dret a la informació sanitària si existeix el que anomena “un estat de necessitat terapèutic”, és a dir, quan per raons objectives el coneixement que pogués tenir el pacient de la seva pròpia situació fos tan contraproduent que pogués perjudicar greument la seva salut.
I és en aquest punt on es planteja el primer i, al meu entendre, més important problema de la Llei, pel fet que el precepte està redactat de forma tan genèrica que hauran de ser els tribunals de justícia els que determinin, en cada cas, la concurrència de “raons objectives” que hagin permès als metges concloure que proporcionar la informació sobre l’estat de salut del pacient podria resultar-li contraproduent fins a tal punt que agreugés notablement la situació o impedís la seva recuperació. El plantejament pot semblar banal, però hem de tenir en compte que la llei preveu indemnitzacions que superen els 100.000 euros per a casos de responsabilitat mèdica per absència o defecte de la preceptiva informació necessària per prestar el consentiment informat.
En aquest punt, entenc que la redacció de l’art. 5.4 de la Llei és un tant desafortunada, per contrària al dret inalienable del pacient a rebre la informació sobre els riscos i conseqüències de la intervenció que preveu l’art. 4, i perquè pot provocar, i de fet en la pràctica està provocant, que els metges i els centres sanitaris puguin eximir-se de respondre civilment o patrimonial davant del pacient o dels seus familiars, escudant-se en un “estat de necessitat terapèutic” que “faculta” al metge per no informar al pacient si “creu” que la informació que li subministraria podria perjudicar-lo fins a tal punt.
Francesc Espinet Coll
Bellvehí Advocats SLP