Publicat el Març de 2010
Tot i que ja fa més d’un any que va entrar en vigor l’obligació fiscal d’haver de documentar les operacions que les empreses realitzen amb persones o entitats amb qui tenen determinades relacions de vinculació, a la pràctica, l’acostament de la data des de la que l’Administració ja podrà sol·licitar aquesta informació (el 26 de juliol de 2010, per les empreses que hagin acabat el seu exercici social a 31 de desembre de 2009) ha estat el factor determinant per que els empresaris comencin a ser conscients de que han de prendre la decisió sobre si els convé destinar esforços i diners al compliment del que, a priori, es pot considerar una càrrega administrativa més.
És cert que la confecció d’aquest ‘manual de preus de transferència’ representa una càrrega administrativa important. Però, també es cert que les sancions que contempla l’actual normativa pel fet de no tenir-lo són desproporcionadament major que els costos en els que es poden incórrer per preparar-lo.
Així doncs, com en molts altres aspectes del món empresarial, la aversió o la propensió al risc de l’empresari jugarà un paper important a l’hora de decidir si destina una part del seu pressupost a la realització d’aquest dossier.
Tenint en compte que el nombre d’inspeccions que l’Administració ha realitzat sobre aquesta matèria encara és petit, tindré la desgràcia de que em vinguin a revisar a mi? Donada la escassetat de recursos monetaris que pateix actualment la Administració, és possible que en breu augmenti exponencialment el nombre d’inspeccions d’aquest tipus?
Aquestes són algunes de les preguntes que és possible que es faci l’empresari a l’hora de decidir portar a terme la mencionada ‘inversió’ i sobre les que es fa difícil que algú li pugui donar una resposta fonamentada.
També es fa difícil des d’aquetes línees endevinar la rendibilitat econòmica que pot tenir, en termes d’eliminació de possibles sancions, el fet de complir amb la normativa.
Tot i així, el que si que creiem que podem fer, és realitzar algunes reflexions al respecte.
Per una banda, es fa necessari recalcar el fet de que les úniques sancions que contempla l’actual normativa en matèria de preus de transferència són aquelles derivades d’un aspecte tant formal com el de recollir en un document la opinió de l’empresa sobre determinats aspectes de les operacions realitzades amb empreses vinculades. Un cop fet això, la càrrega de la prova la traslladem a l’Administració. En cap cas es contemplen sancions per els casos en que l’Administració discrepi de la nostra fonamentada opinió.
Per altra banda, cal insistir en el fet de que les sancions per no disposar de la mencionada documentació són totalment desproporcionades tant en relació al cost de preparar-la, com en relació al perjudici que pugui haver causat a l’Administració el fet de no tenir-la (que és inexistent) o el fet d’haver pactat un preu que no es pugui considerar de mercat.
Addicionalment, cal tenir en compte que aquesta documentació també té una utilitat per l’empresa. Així doncs, el fet d’haver de fixar a preu de mercat en totes les transaccions entre les diferents empreses del grup pot fer adonar a l’empresari d’aspectes importants en relació a la viabilitat econòmica individual de cada una d’elles. És a dir, el fet de que cada empresa d’un grup empresarial assumeixi les despeses que li pertoquen i registri la totalitat dels ingressos que ella genera ha de ser una eina de control de gestió important per tal de que l’empresari prengui les decisions de negoci encertades pel que fa a cada una de les diferents empreses.
Finalment, com a última reflexió, i tenint en compte les idees exposades anteriorment, creiem que una opció a tenir molt en compte podria ser la de invertir una mínima quantitat amb l’objectiu d’evitar la major part de la sanció. És dir, destinar la quantitat necessària a cobrir els aspectes estrictament sol·licitats per la normativa. Una mínima inversió ens pot evitar una important sanció.
Toni Sala
Planning Assessors Fiscals, SLP