Publicat el Març de 2010
Moltes vegades, quan té lloc un sinistre o un esdeveniment imprevist, les companyies d’assegurances, per a no satisfer les responsabilitats pecuniàries a les quals tindrien dret els seus clients, denuncien l’existència d’un intent d’estafa d’aquests en vers elles.
Sovint, aquest intent d’estafa s’instrumenta a través d’un delicte de simulació de delicte, com pot ser, per exemple, denunciar un robatori inexistent.
D’aquesta manera, la simulació de delicte amb objecte d’estafar esdevé el pressupost medial i necessari per poder qualificar el tipus com a delicte d’estafa (en grau de temptativa, normalment).
Això és així perquè la simulació és el mecanisme del qual es serveix el presumpte autor del delicte per a produir l’error propi de l’estafa que, per l’enriquiment econòmic que produeix, és el fi últim que es pretén.
En conseqüència, si desapareix la simulació de delicte (perquè ha quedat acreditat l’existència del robatori per part d’un tercer, conegut o no), automàticament desapareix l’estafa, ja que aquesta era conseqüència medial necessària de la simulació, ja que per a construir el posterior delicte d’estafa ens faltaria l’element de l’engany. I no havent simulació, no pot existir engany.
Per tant, si s’aconsegueix demostrar la inexistència del tipus de simulació de delicte, automàticament i necessària esdevé l’absolució pel delicte de temptativa d’estafa.
En aquest sentit, i tal com té establert la Sentència de la Audiencia Provincial de Málaga núm. 583/2003 (Sección 3ª), de 16 de octubre, “en cuanto al delito de estafa en grado de tentativa, teniendo el mismo como presupuesto medial el ya examinado delito de simulación de delito, la no estimación de éste lleva, necesariamente, a la consideración de que no se ha probado la acción engañosa precedente o concurrente como ratio essendi de la estafa ni el animo de lucro como elemento subjetivo del injusto, lo que implica, necesariamente, la absolución del acusado, sin perjuicio de la reserva de acciones civiles a la entidad aseguradora si no estuviera conforme con la valoración de lo reclamado como sustraído”.
Francesc Espinet
Bellvehí Advocats SLP