Publicat el Març de 2010
La predeterminació de la decisió de la Sentència constitueix un vici processal que es comet quan concorren les següents circumstàncies (STS 23.06.1997):
Aquest vici processal, introduït en el nostre sistema jurídic per Llei de 28 de juny de 1933, té per objecte prohibir que en els Fets Provats de les Sentències penals s’utilitzi la mateixa paraula o paraules fetes servir pel legislador en substitució del què ha de ser una descripció o narració d’allò que ha passat.
D’aquesta manera, no es pot dir que una persona “va robar”, “va estafar”, “va amenaçar”, o “va venir exercint violència habitual sobre la seva esposa”, en lloc d’explicar en què varen consistir el robatori, l’estafa, l’amenaça o la violència habitual, doncs això equivaldria a la inexistència del Fets Provats que ha d’incloure qualsevol Sentència, el què motivaria la nul·litat de la Sentència i la necessitat d’haver-se de dictar una altra pel mateix Jutge de lo Penal o d’Instrucció (si el fet constituís una falta) que va dictar la Sentència viciada de nul·litat.
Dit això, ens podríem preguntar què passaria si, en l’àmbit d’un procediment de faltes, on la Sentència del Jutjat d’Instrucció pateix del vici de la predeterminació de la decisió, s’interposa recurs d’apel·lació però, en segona instància, no es denuncia, per cap de les parts, aquesta predeterminació de la decisió de la Sentència, sinó altres motius.
El què passaria és que, si efectivament existís predeterminació de la decisió de la Sentència, com que cap de les parts hauria sol·licitat la nul·litat de la Sentència per aquesta causa, i com que aquesta nul·litat no podria ésser declarada d’ofici en apel·lació, l’Audiència Provincial no tindria més remei que absoldre a l’acusat de la falta o les faltes que se li vinguessin imputant.
Francesc Espinet
Bellvehí Advocats SLP