Publicat el Gener de 2010
En l’actualitat ningú no discuteix que els particulars tenen el dret de ser indemnitzats quan el funcionament dels serveis públics lesioni els seus béns o drets. Tanmateix, aquest dret no va ser reconegut fins a la caiguda del règim feudal a l’edat mitjana en què neix el Dret Administratiu, fonamentat en dos pilars: el primer, la responsabilitat patrimonial de l’Administració, contrari al principi imperant fins aleshores, “the king can do not wrong” (el rei no es pot equivocar), i el segon, el principi de legalitat.
En el nostre sistema de normes, el reconeixement de la responsabilitat patrimonial va tenir origen en la jurisprudència del Tribunal Suprem en relació amb l’art. 1902 del Codi Civil, que restringia la responsabilitat als únics supòsits en que l’Administració actués com a agent especial.
No fou fins a l’any 1924 que, amb l’aprovació de l’Estatut de Calvo Sotelo, es va reconèixer expressament el principi de responsabilitat subsidiària de l’Administració local, que posteriorment es va plasmar en la Constitució de la II República Espanyola de 1931.
Ara bé, la responsabilitat patrimonial objectiva i directa de l’Administració pública, tal com la coneixem actualment, no apareix fins a l’aprovació de la Llei d’expropiació forçosa de 1954, de la Llei de règim jurídic de l’Administració de l’Estat de 1954 i de la Llei de règim local de 1955. Aquesta responsabilitat va adquirir rellevància constitucional en ser regulada en l’art. 106 de la Constitució espanyola i més tard es va recollir en els art. 139 i següents de la Llei 30/1992 de règim jurídic de les Administracions públiques i del procediment administratiu comú, de 26 de novembre.
Dels elements que conformen la responsabilitat patrimonial, delimitada per l’abundant jurisprudència que ha anat dictant el Tribunal Suprem, ens interessa especialment entrar en una qüestió molt interessant i controvertida: l’eficàcia interruptiva del procés penal sobre el procediment de reclamació patrimonial, arrel de l’art. 146.2 de la Llei 30/1992, pel cas que “la determinació dels fets en l’ordre jurisdiccional penal sigui necessària per a la fixació de la responsabilitat patrimonial”.
Aquest precepte va generar disparitat de doctrina, i per bé que el legislador va introduir una modificació a fi d’evitar la controvèrsia, suprimint la frase “ni interrumpirá el plazo de prescripción para iniciarlos” a la Llei 4/1999, la polèmica sobre la seva interpretació ha continuat.
Una part de la doctrina ha arribat a interpretar l’art. 146.2 de la Llei 30/1992 entenent que la supressió de la frase “ni interrumpirá el plazo de prescripción para iniciarlos” provoca presumptament que els efectes interruptius del procés penal sobre el procediment de reclamació patrimonial hagin de ser interpretats extensivament. Per tant, segons aquesta tesi, la norma general seria la suspensió del termini de prescripció.
Aquesta interpretació pretén que qualsevol incoació d’un procés penal que versi sobre algun fet que pugui ser determinant per a la responsabilitat patrimonial tingui efectes suspensius sobre el termini de prescripció, i no s’adapta al contingut ni a la filosofia de la norma, raó per la qual pot portar fàcilment a una interrupció del termini de prescripció a la carta.
I és que, al meu entendre, la interpretació més plausible i correcta del nou redactat de l’esmentat article és la que entén que el termini de prescripció de l’acció de reclamació només es podrà interrompre quan hi hagi un procés penal obert sempre que existeixi identitat de subjectes i d’objectes entre el procés penal i el procediment de reclamació administrativa i que els fets determinants per a la responsabilitat patrimonial no s’hagin pogut conèixer fins al moment de resoldre’s el procés penal.
Una interpretació més restrictiva que l’exposada en el paràgraf anterior col·locaria l’administrat en una situació d’inseguretat jurídica derivada de la incertesa sobre el futur desenllaç del procés penal iniciat; per contra, una interpretació més extensiva o favorable a l’administrat provocaria una interrupció del termini de prescripció a la carta, la qual cosa no seria positiva ni ha estat en cap cas la intenció del legislador.
Rut Sánchez
Advocada