Publicat el Gener de 2010
La franquícia com a sistema de distribució comercial està molt arreladat en el mercat, principalment com a forma per millorar l’eficiència de la cadena de distribució. No obstant això, el contracte de franquícia no està troba regulat íntegrament peren cap llei, sinó que se’n fa esment de forma fragmentària en diverses normes legals, com ara a destacar, la Llei 7/1996 d’Ordenació del cComerç mMinorista i en la normativa comunitària que regula les exempcions aal dret de defensa de la competència i els acords verticals entre empreses.
Per a què un contracte de franquícia sigui tal i es pugui beneficiar d’una exempció i no ser considerat contrari al dret de defensa de la competència, ha d’implicar i) la utilització d’una marca o un rètol d’establiment, així com la presentació uniforme de locals, donant així peu a una unitat de xarxa; ii) la comunicació d’un secret o know-how al franquiciat; iii) l’assistència tècnica i comercial continuada al franquiciat; i iv) el pagament d’un cànon o royalty al franquiciador pels serveis prestats.
La relació de franquícia, a diferència dels acords horitzontals, s’estableixes dóna entre empresaris que no competeixen directament, sinó que l’acord es dirigeix a reduir els costos de la distribució assegurant l’abastiment del producte i facilitant-ne la distribució. Per tant, es restringeix la llibertat d’actuació del distribuïdor, però malgrat això, els reglaments d’exempció comunitaris i espanyols, aquests per reenviament a la normativa comunitària, atorguen una exempció als contractes de franquícia que comporten la validesa i plena eficàcia, sempre i quean en una determinada posició de domini en un mercat rellevant no s’incloguin clàusules que siguin una flagrant violació del dret de la competència (clàusules negres).
L’article 62 de la Llei 7/1996, de 15 de gener, d’Ordenació del cComerç mMinorista imposa dues obligacions al franquiciador: la inscripció en el Registre de Franquiciadors i l’obligació de subministrar certa informació al franquiciat abans de la firma del contracte. L’esmentat article està troba desenvolupat en el Reial Decret 2485/1998, de 13 de novembre, que regula el Registre de Franquiciadors, als únics efectes únics de publicitat.
La Llei disposa que l’incompliment del deure d’inscripció constitueix una infracció greu, però no preveu la nul·litat del contracte ni que per això l’acord de franquícia deixi d’estar protegit pel dret de defensa de la competència, sinó que només imposa una sanció administrativa que pot oscil·lar entre els 3.000 i els 15.000 euros.
El mateix article 62 de la Llei 7/1996 estableix que el franquiciador ha d’entregar amb una antelació mínima de vint dies a la signaturacelebració del contracte la informació necessària perquè el franquiciat pugui decidir lliurement i amb coneixement de causa la seva incorporació a la xarxa i, en particular, perquè conegui el contingut i característiques de la franquícia.
Malgrat això, no es pot entendre que l’incompliment per part del franquiciador del deure de registre o de prestacions accessòries precontractuals, com és la informació sobre previsió d’inversions o les despeses del negoci, i les previsions sobre els resultats d’explotació del negoci tinguin posseeixi prou la rellevància suficient per provocar la nul·litat del contracte, l’incompliment per part del franquiciador del deure de registre o de prestacions accessòries precontractuals, com és la informació sobre previsió d’inversions o les despeses del negoci, i les previsions sobre els resultats d’explotació del negoci,; doncs ja que no es pot considerarentendre que constitueixin un compromís contractual del franquiciador. Així doncs, s’haurà de tenir en compte el ’estar al queè es pacti en el contracte, atès que franquiciador i franquiciat són parts independents jurídicament i comercial, i, en conseqüència, el franquiciat assumeix tot el risc empresarial del negoci, sens perjudici de les sancions administratives que preveu la Llei d’Ordenació del cComerç mMinorista per la manca de veracitat de la informació subministrada.
Per últim, tenint en compte que ha d’existir una xarxa de franquiciats, el franquiciador hauria de comptar amb un contracte tipus al quale s’adhereixin els franquiciats, i que ha d’estarà sotmès a la Llei 7/1998, sobre Condicions gGenerals de la cContractació. No obstant això, no hi veiem cap problema legal si els contractes de franquícia es negocien un per un amb cada franquiciat i tenen condicions particulars que els diferencien els uns dels altres.
La qüestió jurídica interessant es planteja a la pràctica en multitud de contractes atípics que no reuneixen els requisits bàsics esmentats per poder ésser considerats contractes de franquícia, per faltar-los algun d’ells, però que s’hi assemblen molt, i que porten noms originals com “contracte de col·laboració comercial” o semblants.
Per la via d’aquests contractes atípics anàlegs al de franquícia ens podem estalviar la submissió a la regulació del contracte de franquícia i de les prohibicions del dret de defensa de la competència?. La resposta hauria de ser negativa; no obstant això, a la pràctica, aquest fet està passant cada dia i és una qüestió pendent de resoldre.
Josep Ferret
Advocat