girona legal

Els grups de societats dins el concurs

Publicat el Gener de 2010

Quan una societat que forma part d’un grup empresarial és declarada en concurs, tant si és la matriu com una filial, es plantegen tota una sèrie de dubtes sobre qüestions que no estan del tot clars a la Llei concursal no aclareix prou i que moltes vegadescops creen confusió i neguit al deutor i expectatives frustrades als creditors.

En primer lloc, cal saber a què ens referim quan parlem de grup de societats dins un concurs. Encara que es pot parlar de grups verticals i grups horitzontals de societats, només els verticals, o sigui els que tenen una estructura de holding, amb una matriu i filials, es consideren grups als efectes que ens interessen.

Per tant, aquells grups de societats que funcionen com a grup externament, perquè cadascuna té els mateixos socis o accionistes, ­i sovint molts cops també els mateixos administradors­, però que no tenen hi ha una participació deen el capital d’unes societats en les altres, no els considerarem grups a efectes concursals; aixòel que té una transcendència pràctica enorme i evident.

En primer lloc, cal saber que en eal concurs d’una societat dominant (matriu) s’hi poden acumular els concursos de les societats dominades (filials) pertanyents al mateix grup, si així ho demana l’aAdministració concursal. No obstant això, el mateix deutor en la sol·licitud de declaració de concurs pot demanar es pot sol·licitar pel mateix deutor la declaració i tramitació acumulada del concurs de la societat dominant amb el d’una o més de les societats que dominaper ella dominades. Aquesta acumulació operarà encara que els concursos de les diferents societats s’hagin de tramitar o s’estiguin tramitant en jutjats mercantils diferents.

En segon lloc, també és important conèixer que es qualificaran com a crèdits subordinats (darrers aen cobrar) aquells que siguin a favor de societats que formin part del mateix grup que la societat declarada en concurs i també els que siguin a favor dels seus socis que siguin titulars com a mínim d’un 10% del capital social.

En tercer lloc, es planteja la qüestió de si el concurs d’una societat del grup comporta o pot arribar a comportar que hagin de respondre les altres societats del grup dpels deutes, obligacions i responsabilitats de la concursada. És evident que si qui es declara en concurs és la matriu, afecta eal patrimoni de tot el grup. No obstant això, la qüestió és molt diferent si qui es declara en concurs és una filial; en aquest cas, no té per què afectar en absolut el patrimoni de la resta de filials ni el de la matriu, encara que això de vegades pugui semblar injust.

El cas típic a contemplar és el d’una estructura holding en forma de cirera (una matriu i dues filials que en pengen). Una filial és la productiva i es declara en concurs i l’altra filial és la patrimonial i té un patrimoni immobiliari important i sanejat. Aleshores semblaria que la sanejada hauria de cobrir solidàriament o subsidiàriament a la concursada insolvent, però la realitat legal, jurisprudencial i de la pràctica diària mercantil ens demostra que no és així, i que el patrimoni de la patrimonial està segur, sa i estalvi.

L’única manera d’Per arribar al patrimoni de l’altrae filial sanejada , la única manera seria per la via de l’aixecament del vel societari de la matriu, cosa el que permetria executar sobre el patrimoni de la matriu, entre el quale hi hafigura la participació de la filial sanejada. Però aconseguir-ho és molt complex i sentències d’aquest tipus es donen amb comptantagotes.

En quart lloc, convé referir-nos al un cas habitual consistent en quèe la societat matriu éssigui administradora de les societats filials. En aquest cas, no pel fet de ser un grup de societats sinó perl fet de les responsabilitats mercantils dels administradors, s’està posant en risc la totalitat del patrimoni del grup sencer, atès que si en el concurs d’una filial es deriven responsabilitats per a l’administradora (societat matriu), se li pot embargar i executar el seu patrimoni, entre el quale hi ha totes les participacions de les filials.

En cinquè lloc, també és habitual veure que els òrgans d’administració de les societats filials estiguinan compostosats per consells d’administració on hi ha presents tots o quasi tots els socis, persones físiques o jurídiques, de la societat matriu. Amb aquesta estructura, igual que passava en el supòsit del paràgraf anteriorquart explicat, via responsabilitat dels administradors, es posa en risc tot el patrimoni del grup i el patrimoni personal dels socis de la matriu, motiu pel qual aquesta estructura és pel que es tracta d’una estructura totalment desaconsellable.

La recomanació que es desprèn podem fer dels arguments anteriors les explicacions donades és que en els grups de societats verticals (holding), convé analitzar totes les qüestions tractades, i d’altres també importants, a l’hora de planificar i prendre decisions empresarials, a fi de per prevenir conseqüències futures no desitjades i evitables.


Jordi Bellvehí
Bellvehí Advocats SLP